Vint segons va tardar aquell noi de bata blanca en canviar la meva vida per sempre. Vint segons va ser el temps que en tota la meva vida no vaig pensar en res. Un temps infinit i a la vegada curt.
Després de sortir de l'hospital, no vaig saber per on caminar. Em vaig quedar plantat davant les portes que s'obrien i es tancaven darrere meu, deixant que pacients com jo entressin i sortissin.
Quan vaig ser capar de pensar ja em trobava assegut al sofà de casa. Una casa que encara pagava al banc... Qui la continuaria pagant quan moris?
El metge m'havia dit que em quedaven poques setmanes, però tindria temps de fer tot el que em quedava per fer? I la família, com es quedaria en saber la notícia? Vaig pensar que seria un cop molt fort per a tots ells, igual com havia estat per a mi encara que jo era una persona forta, però ja veus, una persona forta amb una malaltia terminal. Què faria a partir d'ara?
Podria calar foc a la casa o a tota la ciutat, em podria drogar, podria robar un banc, podria fer tota classe de coses il·legals, prohibides per la llei, total, em quedaven poques setmanes i encara que em detinguessin, no serviria de res perquè faltava poc per desaparèixer.
No volia veure com la família em plorava en conèixer la notícia, per aquesta raó vaig demanar al metge que els reunís a tots per explicar-los-hi ell mateix.
Jo simplement vaig pujar a la muntanya que als peus hi havia la ciutat i, després de despullar-me em vaig tirar pel penya-segat. No m'agrada esperar.
Marta Ll.
24.05.19
